Benvolguts:
Tot seguit, us pengem un vídeo molt interessant sobre l'educació a l'estat espanyol.
En els comentàris, penjarem la opinió d'una de les integrants del grup.
Hi esteu d'acord? Que en penseu? podrieu plantejar alguna solució per alguna de les problemàtiques que es plantegen?
L’entrevista a José Ramón Calvo, dóna peu a parlar durant una llarga i interessant estona sobre diversos temes relacionats amb l’educació. Em centraré en el paper dels docents i la seva formació, tot i que pot ser que es barregi amb altres temes. És difícil o pràcticament impossible no relacionar les diferents parts que intervenen en l’àmbit educatiu.
ResponEliminaBé, José Ramón Calvo diu que no es posa èmfasi en educar als professionals, que el nivell dels estudiants, la motivació d’aquests i el nivell de formació que s’imparteixen són baixos.
Creu que el sistema educatiu no correspon amb la realitat; que els mestres no estan formats i que a sobre, per més inri han perdut l’autoritat que tenien.
Parem aquí. Amb poc més de tres línies hem parlat de molts aspectes.
Amb el tema de l’èmfasi per educar, el baix nivell dels estudiants, motivació escassa i baix nivell de formació que s’imparteix, jo suposo que igual que tothom, em plantejo la pregunta: Perquè?
La resposta de ben segur que serà diferent en cada cas, però en un moment de l’entrevista, Calvo parla de la manca de la cultura de l’esforç, que particularment crec que és una llosa que arrosseguem de fa anys, entre altres factors que influencien com la implicació de la família, etc. Aquests i altres factors ens porten a la nostra realitat actual.
Si parlem de la formació dels mestres, tot i que molts es reciclen constantment, fins ara no han tingut la formació adequada per abarcar les noves realitats socials, models familiars... Tots sabem que la realitat sempre va davant de la formació, però moltes coses ja es podien preveure, o simplement s’hagués pogut actuar abans.
Per últim, abans d’avançar, m’agradaria fer esmena de l’autoritat del mestre. Crec que tothom està d’acord en que no cal retrocedir cinquanta anys enrere on no es podia qüestionar mai res al mestre i a la mínima s’era escarmentat amb durs càstigs.
Però com amb moltes coses, hem passat d’un extrem a l’altre i hom sap que els extrems no són bons, i que hem de cercar un punt mig, però d’hora.
ResponEliminaNo pot ser que el mestre es vegi qüestionat pels mètodes, els materials que empra... per alumnes i pares. Hem perdut el nord o què?! Com a pare/mare, potser no creuré cegament el que digui el mestre, ja que potser opino de forma diferent, però tots hem de tindre clar que tant mestres i educadors com els pares i tutors, volem el mateix pels infants que és el seu màxim assoliment i rendiment acadèmic.
Perquè no podem treballar conjuntament en comptes d’enfrontar-nos constantment?
Hi ha un altre aspecte que he pensat moltes vegades i del qual mai havia tingut ocasió sentir de la boca d’un implicat en el sector.
A l’estat espanyol, qualsevol persona que estudia magisteri i aprova la carrera, passa automàticament a ser mestre.
Al llarg de tot el reportatge, Calvo fa esmena del paradigma dels països nòrdics, com Finlàndia, on per ser mestre, no només s’ha de donar el coneixement del professional, sinó també la capacitació.
Crec que a la nostra societat, com que constantment es qüestiona als mestres, aquests també ha adoptat una postura, possiblement de defensa, on no consenteixen mai ser qüestionats.
En la realitat social anomenada per J. Ramón Calvo, diu que es troba amb molts estudiants de magisteri que no estan motivats. Molts ho troben una “carrera fàcil”, altres un futur dgine assegurat sense masses complicacions... però en quan obtenen la carrera, ningú vol parlar d’això. Tots són grans professionals. Jo no ho dubto, però no tots serveixen per ensenyar.
Particularment em semblaria bé que haguessin de passar algun tipus de prova pel que fa a la capacitació. Si això ho llegeix algun mestre, possiblement se’m tiri al coll, perquè l’estic qüestionant.
Si tant professionals són i tant segurs n’estan (que no ho dubto), quin problema hi ha en demostrar-ho davant algú que t’avalua? En la resta de professions, això es dóna, perquè en aquesta no?
Bé, per concloure d’alguna manera el tema, tot i que em sembla que he deixat més interrogants oberts dels que m’esperava, crec que hi ha tres pilars bàsics on s’ha de fer més èmfasi, que són: primordialment la família i la seva implicació amb l’escola; el foment i assimilació de la cultura de l’esforç per part dels infants i la formació dels/les professionals, tant si passa per l’augment de pressupost d’inversió de l’estat, com pel canvi de la metodologia a l’hora d’impartir classes...
Una de les dades que més m'ha impactat és la que el 47% de la població entre 25 i 45 anys només parla una llengua a Espanya. Crec que aquest és un greu problema per una societat en el món globalitzat en que vivim.
ResponEliminaAquest fet, si el comparem amb els països nòrdics com Finlàndia, s'accentuen les diferències. A Finlàndia, els nens quan surten de l'escola parlen 4 llengües (finlandès, suec, anglès i alemany o francès), a Espanya no n'arriben ni a 2. Com diu el sr. José Ramón Calvo: "la cultura idiomática en España no existe". Aquest és un greu problema que afecta a la societat espanyola i que s'hauria d'intentar millorar com més aviat millor.
La nova llei d'educació, la LOMQUE (llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa) té com a objectiu principal millorar l'aprenentatge de llengües estrangeres. Realment d'una vegada es podrà aconseguir?